Edifici d'origen romànic del qual es sap que l'any 1116 ja existia i fou modificat en època barroca amb una volta nova. En aquesta capella era venerada la imatge de la Made de Déu de Vilademany, talla d'alabastre del segle XV que ara, per raons de seguretat, és guardada a la sagristia de l'església parroquial de Sant Joan d'Aiguaviva. Durant la guerra (in)civil de 1936-1939 fou llançada dins un pou. En el mur interior es conseva una creu gravada a la pedra, que recorda una vella consagració, testificada també per la lipsanoteca que encara conserva.

L'edifici és d'una sola nau coberta amb volta d'arestes, corresponent a la reforma realitzada en època barroca, i capçada a llevant per un absis semicircular que s'obre a través d'un arc presbiteral que forma la gradació d'amplades.

Si l'edifici romànic tenia finestres, aquestes, actualment estan aparedades o no són visibles perquè l'interior de la nau està totalment enguixat i amb decoració pictòrica molt senzilla a l'absis, mentre que a l'exterior, a més de les construccions que s'hi han afegit, les parets visibles estan arrebossades. L'edifici té dues portes, una que mena a la sagristia, construïda al mur de migdia, i una segona, la porta d'entrada, que s'obre al mur de ponent, on s'alça també, el campanar d'espadanya de dos ulls.

L'única ornamentació visible, que podem adscriure a l'època romànica, és un fris de pedres disposades en dent de serra que formen el ràfec de la coberta absidal.

L'antic castell de Vilademany, actualment "Mas Forroll", ja apareix documentat l'1 de març del 948 en una permuta de terres situades al comtat de Girona, a l'extrem de Sant Joan, del terme de Villamagni, que el difunt Bugarano havia donat a la seu gironina i que era del llinatge dels Vilademany. L'any 1128 ("Petrus Raimundi de Villa de Man") fou el dipositari, pel compte de Barcelona Ramon Berenguer III, de l'espasa i l'armadura del comte d'Empúries Ponç Hug, que havia estat vençut i que per a recuperar-les havia de pagar un rescat de 10000 sous. La dada més antiga d'e l'església del castell, que antígament era anomenada Sant Jaume de Vilademany, és en els dos nomenclàtors de la catedral de Girona, del segle XIV: "capella Sancti Jacobi de Villademagno infra castrum eiusdem loci in parrochia de Aguaviva".

La façana de l'edifici romànic, adossat avui al mas, fou renovada durant el segle XVI. L'actual porta de la capella té tres escuts a la llinda amb decoració escultòrica i una inscripció: "SANCTE JACOBE ORA PRO NOBIS, 1564".

Estigué sense culte del 1936 al 1989, data en què es va restaurar i rehabilitar.

L'església de Sant Jaume és un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral, i capçalada a llevant per un absis semicircular. Centrada a l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada. La porta, fruit d'una reforma del segle XVII, s'obre a la façana de ponent: damunt d'aquella hi ha esculpit un escut.

Tot l'edifici és emmascarat per les edificacions del mas del Forroll, concretament per una dependència que es construí damunt la nau, que deixa visible tan sols una part de l'absis.

L'aparell constructiu, visible a l'absis, és de petits carreus escairats i disposats formant filades força regulars que palesen les formes constructives del segle XI, les quals perduren fins ben entrat el segle XII.

Dins l'extens terme municipal, l'antiga casa dels templers de la Comanda d'Aiguaviva és visita obligada. Per arribar-hi hem d'agafar la carretera de Girona a Santa Coloma de Farners en sentit Girona; abans d'arribar al pont que passa per sobre l'autopista, a mà esquerra agafarem un camí que ens menarà a l'antiga casa del Temple, que s'alçarà a poca distància, davant nostre. Des de la carretera la casa no sembla res més que una casa pairal amb un petit temple adossat i amb bones terres de conreu. La finca està envoltada d'instal·lacions annexes. Però, a mesura que ens anem acostant a la casa, comencem a veure els signes identificatius d'aquesta antiga casa medieval: la façana està farcida de nombroses creus de l'antiga orde militar, escuts i inscripcions escolpides, de les quals se'n desconeix el seu missatge.

Davant la gran porta d'entrada hi ha una làpida gravada que ens voldria donar una informació però que el pas dels anys, i sobretot les mans de l'home, l'han malmesa. Ens endinsem a l'interior i la gran sala típica de totes les cases anitgues ens dóna una altra sorpresa en utilitzar com a surport del gran embigat de fusta una imponent columna de pedra del segle XVII, que va ésser partida en un moment donat en dues parts.

Com ja hem dit, adossada a la casa es troba la capella de Santa Magdalena i d'aquí ha sorgit el nom de la cas del temple que també és anomenada temple de Santa Magdalena. Avui la capella es troba tancada al culte i el seu interior s'utilitza com a magatzem. La capella va patir importants destrosses en la darrera guerra (in)civil i com a conseqüència d'aquells moments de por es varen extraviar les tres talles de fusta d'imatges religioses que es venerava en el seu interior.

Situat a l’antiga carretera de Santa Coloma de Farners, entre Can Gori i Can Taranyina, s’hi troba el monument, realitzat per l’artista Issac d’Aiguaviva, dedicat a Sant Dalmau.
La tradició oral ha mantingut viva la història de la pedra Dalmaua. Tot i que ha estat soterrada durant prop de cent anys, les persones que l’han vista o n’han sentit parlar li tenen un gran afecte. És una pedra basàltica, que hi havia al camí que passa pel mig del bosc i que va del poble d’Aiguaviva a Can Fraser i a Can Parera, on el camí es bifurca per anar als dos masos.

La llegenda de la pedra Dalmaua diu el següent:

“Hi havia un noi que estudiava al convent de Sant Domènec de Girona i cada cap de setmana anava a peu a Santa Coloma per veure la família. A mig camí, en una cruïlla, trobava una pedra plana, negra, que s’alçava més o menys un pam de terra. Aquella pedra, tan ben posada, semblava convidar a fer una parada. I això és el que feia, segons la tradició, aquest estudiant: s’hi asseia, desplegava el tovalló, preparava la vianda que portava i refeia les forces per emprendre la segona meitat del camí”.

Aquesta anècdota no tindria rellevància si no fos la personalitat del protagonista: resulta que aquest estudiant caminador era el futur Sant Dalmau Moner, frare dominic i fill predilecte de Santa Coloma de Farners.

La pedra Dalmaua s’ha recordat amb respecte i admiració al llarg dels últims 700 anys al nostre poble. El fet que Dalmau Moner fos santificat podria conferir a la pedra poders sobrenaturals, com ara la protecció dels camps, propietats curatives, bonança...

També existeix l’anomenada Flor de Sant Dalmau (Symphyotrichum lanceotalum o aster paniculatus) molt abundant a tota la zona i que floreix durant el mes de setembre, el mes de Sant Dalmau, que se celebra el dia 25, i de la festa major d’Aiguaviva.